Bolets típics de Catalunya i amb quins es poden confondre

Cada bolet bo té un doble que no ho és. Aquí tens els més típics de Catalunya, al costat del bolet amb què més sovint acaben confosos, i el detall que els delata. No és una clau d'identificació: és perquè sàpigues què has de mirar abans de preguntar a qui en sap.

Tres regles abans de començar

• Cull el bolet sencer, amb la base del peu. La volva, l'anell i el color de la carn al tall són mitja identificació. Un bolet tallat arran de terra és un bolet mig identificat.
• No barregis al cistell el que saps amb el que dubtes. Un sol exemplar tòxic contamina tota la collita, perquè a casa ja no sabràs quin era.
• Si no ho tens clar del tot, no te'l mengis. Porta'l a una farmàcia o a una societat micològica. Cap foto, cap aplicació, ni aquesta pàgina, no substitueix algú que el tingui a la mà.

Amb què es confon el rovelló?

El rovelló (Lactarius deliciosus i L. sanguifluus) surt sota els pins i té un tret que no falla: en trencar les làmines deixa anar una llet taronja (o vermell fosc, en el sanguifluus), i la carn verdeja amb les hores i als cops. El barret té cercles concèntrics i el peu, sovint, clotets. El pinetell (L. deterrimus), lligat a l'avet i al pi negre, és un cosí de menys qualitat però comestible: verdeja molt més, i prou.

Els que enganyen són les altres lleteroles. L'enganyapastors de llet groga (L. chrysorrheus) surt sota alzines i roures, és més pàl·lid i la seva llet és blanca i es torna groga en pocs segons. L'enganyapastors de llet blanca (L. zonarius) té la llet blanca i que no canvia. Cap dels dos mata; tots dos et fan passar la nit al lavabo.

• Talla les làmines i mira la llet: taronja o vermella, rovelló; blanca, deixa'l.
• El rovelló verdeja; els enganyapastors no.
• Lloc: rovelló sota pi; enganyapastors sota alzina i roure.

Amb què es confon el cep?

El cep (Boletus edulis; el cep fosc, B. aereus; el cep d'estiu, B. reticulatus) té l'esponja blanca de jove i groc verdosa de vell, una retícula blanca al peu i carn blanca que no canvia de color al tall.

El mataparent de fel (Tylopilus felleus) és la còpia més traïdora: mateixa silueta, mateix color, però la retícula del peu és marró fosca, l'esponja es torna rosada amb l'edat i és amarg com el fel. No és verinós, però un sol exemplar amarga una cassola entera. El mataparent de Satanàs (Rubroboletus satanas) és un altre animal: barret blanquinós, esponja vermella o ataronjada, peu inflat amb una xarxa vermella i carn que blaveja una mica. Intoxicació digestiva forta.

• Retícula del peu: blanca, cep; marró fosca, mataparent de fel.
• Esponja vermella o carn que blaveja: cap cep ho fa.
• Gira'l: un cep vell té l'esponja groga o verdosa, mai rosada.

Amb què es confonen el rossinyol i el camagroc?

El rossinyol (Cantharellus cibarius) és groc d'ou fins a la carn, fa olor d'albercoc i, sobretot, sota el barret no té làmines sinó plecs gruixuts i bifurcats que baixen pel peu. Surt a terra, sol o en grups petits. El camagroc (Craterellus lutescens) és el seu germà petit: un embut buit, de peu groc taronja, gairebé llis per sota, en colles a la molsa dels pins.

El fals rossinyol (Hygrophoropsis aurantiaca) és més taronja, té el barret vellutat i, per sota, làmines de veritat, fines i toves. Creix sobre fusta podrida i acícules. No és comestible; alguns el toleren, d'altres no. La gírgola d'olivera (Omphalotus olearius) sí que és tòxica de debò: taronja intens, làmines fines i afilades, i creix en mates sobre soques i arrels d'olivera, alzina, roure o castanyer, mai a terra sola. Detall de novel·la: a la foscor, les làmines fan una llum verdosa tènue.

• Gira'l: plecs gruixuts que baixen pel peu, rossinyol o camagroc; làmines fines, deixa'l.
• El rossinyol creix a terra, no en mata sobre fusta.
• Talla'l: la carn del rossinyol és blanquinosa i ferma; la del fals rossinyol, tova i taronja.

Amb què es confon el fredolic?

El fredolic (Tricholoma terreum) és petit, de barret gris com un feltre fi, làmines blanques o grisenques, peu curt i blanc, sense cap olor destacable. Surt sota els pins quan la tardor ja pica. El fredolic gros (Tricholoma portentosum) és més gran, amb fibril·les negres radials al barret i sovint tons grocs al peu i a les làmines. Tots dos comestibles.

El problema és el fredolic gros bord (Tricholoma pardinum): molt més gros (fins a un pam), carnós, amb el barret gris cobert d'escates grosses disposades com la pell d'un tigre i una olor de farina marcada. Surt a les fagedes i avetoses de muntanya. És una de les intoxicacions digestives més freqüents i més fortes d'Europa.

• Mida i pes: un fredolic és petit, prim i lleuger. Si és gros, gruixut i pesa, no és un fredolic.
• Escates: el fredolic té el barret feltrat, sense escates grosses.
• Olor de farina intensa i exemplars grossos en una fageda: compte.

Amb què es confonen l'escarlet i la llenega?

L'escarlet o carlet (Hygrophorus russula) té el barret rosat clapejat de vinós i unes làmines gruixudes, espaiades i ceroses al tacte, que arriben al peu. La carn és compacta. Surt en alzinars i rouredes.

El carlet bord (Entoloma sinuatum) té una mida semblant, però el barret és gris groguenc o ivori i les làmines, fines, passen de groguenques a rosades en madurar. Fa olor de farina i surt en sòls argilosos, sota faigs i roures. Intoxicació digestiva greu, d'hospital. L'altra confusió clàssica de l'escarlet són les cualbres coents (Russula): carn que es trenca com el guix i sabor picant. No maten, però es fan pagar.

La llenega (Hygrophorus latitabundus), de barret marró olivaci i viscós, té poques confusions perilloses: les altres llenegues són inofensives. Vigila només els cortinaris viscosos: si les làmines són color rovell i el peu té restes de teranyina, no és una llenega.

• Làmines gruixudes, ceroses i blanques: escarlet. Fines i rosa salmó en un exemplar madur: fora.
• Carn que es trenca com el guix: cualbra, no escarlet.
• Làmines rovellades i teranyina al peu: cortinari, deixa'l.

Amb què es confon l'ou de reig?

L'ou de reig (Amanita caesarea) té el barret taronja i llis, làmines grogues, peu i anell grocs i una volva blanca en forma de sac ample a la base. Neix dins d'un ou blanc. Surt en alzinars, suredes i rouredes assolellats.

El reig bord (Amanita muscaria) té el barret vermell amb berrugues blanques (la pluja les pot treure), làmines blanques, peu blanc, anell blanc i, a la base, anells de volva trencada, no un sac. Surt sota bedolls, pins i avets de muntanya. Al·lucinogen i tòxic.

L'ou tancat és el pitjor moment per collir-lo: sense obrir-lo no distingeixes un ou de reig d'una farinera borda (Amanita phalloides), que també neix dins d'un ou blanc. Si el talles pel mig i a dins hi ha un barret taronja, és un reig. Si és verd, blanc o groc pàl·lid, deixa'l i renta't les mans.

• Groc per sota (làmines, peu, anell): ou de reig. Blanc per sota: reig bord, o pitjor.
• Sac blanc sencer a la base: reig. Anells trencats: reig bord.
• Ou tancat: no el cullis.

Amb què es confon l'apagallums?

L'apagallums (Macrolepiota procera) és gran (barret d'un a tres pams), amb un peu llarg dibuixat com una pell de serp, un anell doble i mòbil (es pot fer pujar i baixar) i carn blanca que no canvia de color. Prats, marges de bosc i clarianes.

Les lepiotes petites, com la cogomina bru vermellosa (Lepiota brunneoincarnata), són la trampa mortal: fan menys de mig pam, tenen escates bru rosades al barret i el peu llis, sense pell de serp, i surten en gespes, jardins i vores de camí. Porten les mateixes amatoxines que la farinera borda. La cogomella esparracada (Chlorophyllum rhacodes) és de mida mitjana, amb el barret esparracat d'escates grosses, el peu llis i una carn que es torna vermellosa al tall. Comestible per a alguns, tòxica per a d'altres: fora del plat.

• Pell de serp al peu i anell mòbil: apagallums.
• Talla el peu: si la carn s'envermelleix, no és un apagallums.
• Mida: si el barret fa menys que la teva mà oberta, no el cullis. Les lepiotes mortals són petites.

Amb què es confon el cama-sec?

El cama-sec (Marasmius oreades) té el barret ocre clar amb un mamelló al mig, làmines espaiades, de color crema, que no baixen pel peu, i un peu prim, dur i elàstic: es pot cargolar sense que es trenqui. Fa olor d'ametlla amarga i creix en cercles als prats.

El clitocibe blanc de prat (Clitocybe rivulosa i C. dealbata) creix als mateixos cercles: blanc de guix, barret sense mamelló, làmines atapeïdes que baixen pel peu, peu tou i olor de farina. Conté muscarina: suor, saliva, visió borrosa. Greu en nens i persones grans.

• Làmines espaiades i que no baixen: cama-sec. Atapeïdes i que baixen pel peu: fora.
• Cargola el peu: el del cama-sec aguanta; el del clitocibe es trenca.
• Color: el cama-sec és ocre; el clitocibe, blanc de guix.

Amb què es confon el moixernó?

El moixernó (Calocybe gambosa) és el bolet de primavera: blanc crema, barret sec i carnós, làmines blanques i molt atapeïdes, peu curt i gruixut, i una olor intensa de farina fresca. En rotllanes als prats i marges de bosc, d'abril a juny.

L'inocibe vermellós (Inocybe erubescens) surt a la mateixa època i als mateixos prats. El barret és fibrós, esquerdat radialment, i s'envermelleix al frec i amb l'edat; les làmines passen de blanc a marró olivaci i l'olor és desagradable. Muscarina en dosi alta: ha causat morts. La cogomassa (Amanita verna) és blanca del tot, com el moixernó, però té anell i volva en sac a la base, un peu alt i esvelt, i surt més al bosc que al prat. Mortal.

• Olor de farina neta i làmines blanques atapeïdes: moixernó.
• Taques vermelloses o làmines marronoses: inocibe, fora.
• Anell i sac a la base: amanita blanca, fora, i renta't les mans.

La farinera borda, la que no perdona

La farinera borda (Amanita phalloides) és responsable de la gran majoria de morts per bolets a Europa. Barret verd olivaci (de vegades groguenc, de vegades gairebé blanc) amb fibril·les fosques, làmines blanques, anell blanc que penja i volva en sac blanca a la base. Alzinars, rouredes, castanyedes i fagedes, de setembre a novembre. Mig barret pot ser mortal.

Es confon amb les cualbres verdes com la llora verda (Russula virescens), que no tenen ni anell ni volva i tenen la carn que es trenca com el guix; amb fredolics grisencs; i amb xampinyons joves, que tenen les làmines rosades o marrons, mai blanques. Els símptomes triguen de 6 a 24 hores: vòmits i diarrea forts, una falsa millora, i després el fetge.

• Làmines blanques, anell i sac a la base: no. Sense excepcions, sigui del color que sigui.
• La base ho diu tot: per això es cull el bolet sencer.

Els tres que gairebé no tenen sosies

La trompeta de la mort (Craterellus cornucopioides) fa por de nom i res més: negra, buida, sense làmines, la seva pitjor confusió és una trompeta grisa que també es menja. La llengua de bou (Hydnum repandum) porta agullons sota el barret en comptes de làmines, i cap bolet perillós del país en té: els altres bolets amb agullons són, com a molt, amargs. I el camagroc, un cop saps que ha de ser un embut buit i groc, gairebé llis per sota, es resol tot sol. Per això són els tres que recomanem a qui comença.

Si ja te l'has menjat i tens dubtes

• Truca al 112 o al 061. No esperis a veure si passa: amb la farinera borda, el temps ho és tot.
• Guarda restes del bolet, del plat o del cistell. Identificar-lo canvia el tractament.
• Símptomes que apareixen més de 6 hores després de menjar són els més preocupants: cap a l'hospital.

El mapa d'aquesta web et diu quan i on val la pena sortir. Què poses al cistell, i sobretot què en treus, és cosa teva i de qui en sap més que tu.

Fotografies reduïdes de mida i, segons la pantalla, retallades; l'autor i la llicència de cadascuna són al peu de la imatge.